Veiem la realitat tal i com és?

Posted: July 3, 2017 By: Comment: 0

Normalment pensem que tot el que experimentem amb els sentits és una representació exacta i objectiva del món real. No dubtem del que veiem, escoltem, toquem… Però el que ens diuen els nostres sentits: És la realitat? Llavors… com expliquem els trucs de màgia o les il·lusions perceptives?

Quan tenim una il·lusió òptica, quedem sorpresos. Les il·lusions òptiques ens evidencien que els nostres ulls no són unes càmeres de vídeo que graven fidelment tot el que succeeix, sinó que el cervell interpreta i reelabora la informació que ens subministren els sentits.

El que percebo no és el món sinó una aproximació del nostre cervell al que és el món. És com una simulació interna de la realitat exterior.

En el cas de la il·lusió òptica del tauler d’escacs d’Adelson (científic del MIT –Massachusetts Institute Technology- especialitzat en els mecanismes de la visió) veiem com el requadre A i B són diferents. A el veiem negre i B el veiem blanc.

 

Però si unim la casella A amb la B ens adonem que són de mateix color.

Aquesta il·lusió visual ens demostra com funciona el nostre sistema visual: no és un fotòmetre que mesura la quantitat de llum d’un objecte per determinar el seu color. Això no seria suficient perquè les ombres projectades poden atenuar la llum d’una superfície blanca i reflectir menys llum que una negra a plena llum. Llavors, el cervell, per no deixar-se enganyar per l’ombra utilitza trucs. El primer és el contrast: Hi hagi o no ombra un quadrat blanc està envoltat sempre per quadrats negres. Per tant el quadrat envoltat per negres, el considerarà mes clar que els seus veïns. També el cervell interpreta els límits clars entre quadrats com canvi de coloració. Així doncs, el cervell  corregeix la informació visual per oferir-nos una versió coherent de la realitat .

Eduard Punset diu: “Per al nostre cervell és mes important explicar-nos una historia consistent que explicar-nos una historia veritable. El mon real és menys important que el mon que necesitem”

Per tant: que és la realitat? Puc estar “mal interpretant” la naturalesa de les meves percepcions?… Ja tenim errors històrics:

  • Pensàvem que la terra era plana (perquè la veiem així) i va ser Pitàgores qui ens ho va desmentir.
  • Pensàvem que l’Univers girava sobre una Terra que era el centre immòbil ( per que també ho veiem així ). I gràcies a Copèrnic i Galileo vàrem entendre l’error.

Creiem que la percepció és com una finestra oberta a la realitat tal com és. Entenem que l’espai-temps i els objectes corresponen a la realitat, però podem, un cop més, estar equivocats ?

Donald Hoffman és un psicòleg, professor de ciència cognitiva que s’ha interessat en com construïm la realitat visual i que ha proposat la “ Teoria de la interfície de la percepció”.

Quasi la mitat del còrtex està destinat a la visió: cada cop que obrim els ulls s’activen milions de neurones  i bilions de sinapsis. Això no quadra amb l’idea generalitzada  de que mirar a fora és com fer una foto o un video. La teoria de la càmera no necessita tants milions de neurones.

Hoffman diu que la visió és un procés constructiu . Els 120 milions de fotoreceptors que té cada ull  es dediquen a construir els colors , les formes i les profunditats d’allò que veiem fora.

Però tota aquesta informació té un cost. Un cost de temps i energia. I perquè aquesta factura no sigui elevada , la selecció natural pressiona a la percepció per que busqui dreceres i representi la realitat de la manera més econòmica possible.

La Teoria de la interfície parteix de la idea  que la percepció serveix per guiar una conducta adaptativa al medi i que ho fa de la manera més simple i ràpida.

Hoffman utilitza la metàfora de l’ordinador: Tenim a l’escriptori de la pantalla una carpeta blava , rectangular i situada en l’angle inferior esquerra  de la pantalla on hi ha arxius, textos, fotos,…Aquesta icona pròpia del sistema operatiu de l’ordinador  amaga una realitat . Que la carpeta sigui com hem descrit, vol dir que els textos són blaus , rectangulars i estan situats a baix i a l’esquerra del escriptori ? Evidentment no. La carpeta és una interfície amb la que podem relacionar-nos  d’una manera fàcil amb l’ordinador . No és ni el text, ni tampoc els díodes, els condensadors etc … de l’ordinador. La carpeta existeix per amagar la realitat de l’ordinador . Nosaltres no volem arribar a conèixer els components de l’ordinador ni el software de l’ordinador . Si ho haguéssim de fer , mai escriuríem un text o guardaríem una foto.

La naturalesa ens ha donat una interfície que amaga la realitat i que ens serveix molt bé per gestionar la nostra conducta adaptativa al medi.

L’espai i el temps, diu Hoffman , és com un escriptori  tridimensional i els objectes serien les icones d’aquest escriptori. La naturalesa ens ha donat símbols perceptius que estan dissenyats per a mantenir-nos vius . No és que el que veig no existeixi : si veig una serp : no la tocaré. Justament em representarà ràpidament un  perill per  la meva supervivència.

Una de les evidències que ens podria plantejar un dubte sobre aquesta teoria, és que si davant tenim una cadira, tots la veurem i coincidirem en  la forma, color, mides, pes, etc…Per tant si tots coincidim, podem pensar que  la cadira és la realitat objectiva. Hoffman respon dient que tots estem veient la icona, la mateixa icona, per que tots els humans  compartim el mateix sistema operatiu.

El nostre cervell “ reconstrueix “,” sintetitza” el que li arriba. Així doncs, tot el que vivim , tot el que percebem pels sentits , no és la realitat exacta .Aquesta afirmació ja s’ha justificat des del punt de vista de la biologia i de l’evolució.  Però , a més a més, tenim els filtres interpretatius del que percebem  que són les creences i el marc cultural i educacional en el que hem viscut des de petits.

Des de la infància anem sent conscients del món i d’un mateix i ho fem afegint capes successives de protecció. Aprenem a reconèixer-nos, ens formem una imatge pròpia. Aquesta construcció té parts de la nostra realitat , però aquestes parts estan fabricades  amb pensaments, creences i sistemes de valors que pertanyen a la família, a la societat en la que hem nascut . I adoptem aquestes creences per ser fidels al clan  i ser acceptats i reconeguts. Sentir-nos bé és sentir-nos estimats  i per això ens construïm d’aquesta manera.

No ens adonem que  sempre interpretem el que percebem. Ens expliquem una història personal sobre el que som i el que és el món i ho fem amb els filtres que hem adoptat.

Per tant , podríem dir que som nosaltres els que “ construïm” doblement la realitat : una, sensorialment, i l’altre,  psicològicament. I que potser enlloc d’afirmar : “ si no ho veig, no ho crec”, hauríem d’afirmar : “ Si no ho crec, no ho veig “.